Demorar-nos.
Molt sovint penso que en general tot el meu entorn va massa de pressa. És sabut que l’Univers està en fase expansiva i d’acceleració i sembla ser que ens arrossega. Quan m’aturo i miro la vida amb prespectiva veig que en els últims anys tot va excessivament ràpid. Pot ser que estic «madurant». Anem corrent tot el dia. Fem qualsevol cosa corrent: mengem corrent, ens movem corrent, escoltem música corrent. Fins i tot ni ens demorem per fer l’amor. A la feina ja no faig de metge visitant malalts, ara ens anomenen «recursos» i hem d’atendre el màxim de «clients» de manera productiva: corrent, corrent. Has de «fer» tants malalts a l’hora! Fins i tot he comprovat que alguns joves fan competicions fent les intervencions quirúrgiques. Hem de ser quantitativament eficients.
Pensem, o ens fan pensar, que lo important només és que cal anar ràpid per arribar a la meta, per poder començar un altre cursa o un altre tasca i fer moltes coses. Més, sempre més: Quantitat.
I la Qualitat? La qualitat del que fem, de com ho fem i per quin motiu ho fem. Això ja no està en boga. El mon actual és «Made in Xina». Moltes coses, poca qualitat i barato, molt barato. Per que tothom pugi desitjar-ho i obtenir-ho. Tots a dalt del tren del consum i la producció.
Ens deixem emportar pel ritme que ens marca el nostre entorn. És el més fàcil, no has de bogar en contra. Et deixes emportar per corrent o et quedes obsolet. Històricament s’ha fet cas a l’experiència dels vells. La sabiduria estava en mans dels grans. Actualment son els joves els que tenen la potestat del saber. Tenen molta informació a l’abast i pensen que ja son poseidors de sabiduria. Desprecien la veu de l’experiència, que al cap i a la fi és aquesta la essència del mètode científic.
Tornant al tema, noto que no es gaudeix prou del instants de la vida, de les persones que ens envolten, del moments que acaben de passar i que no hem assaborit. De les innombrables vivències que deixes escapar en el transcurs del temps. Han passat i prou. Anem per la aquesta gran cursa que és la vida sense gaudir del seu exuberant recorregut. I últimament, en aquest temps de pandèmia, veig més aprop aquell moment que sense adonant-nos escoltatem el tintineig de la campana de l’ultima volta i llavors ja serà massa tard.
També miro de percebre tots els petits moments de la vida, de gaudir dels meus i de assaborir cada instant de la vida, que en definitiva viure no és més que això.